Crònica de la segona travessa al cap de creus.

CRÒNICA DE LA SEGONA TRAVESSA AL CAP DE CREUS (PORT DE LA SELVA - ROSES) REALITZADA PER VUIT INTRÈPIDS LASERISTES DE LA COSTA NORD CATALANA.

I ja en van dues!

Diumenge 22 d'agost del 2010. Un any just després de la primera travessa, tornàvem a trobar-nos esmorzant un bon entrepà a una terrasseta del Port de la Selva, preparant forces per la llarga i enigmàtica travessa fins a Roses. Enigmàtica perquè és una sensació que des de primera hora se t'instal·la i no la deixes fins que arribes al port de destí.

Érem en Joan  Isach, en "Pim Pam", la seva dona la Lídia Alemany, que aquest cop ens feia d'equip de suport, la Lucie Croce "La Xicota", el seu pare en Jean Jacques "El Sogre", en Toni Gibert "en Katmandú", en Rau Caner "El Canalla", en Diego Camerlingo "l'Escamerlingo", en Cèsar, representant del Port de la Selva i del Fòrum de Barcelona, i jo mateix en Carles Pàramo "El Nen de Roses". Vaja, una bona representació d'intrèpids navegants empordanesos ("intrèpids" perquè qualsevol altra qualificació ens comportaria problemes legals segons el nostre representant legal, en Katman).

Els làsers els teníem al Port doncs el dia anterior havíem participat a la Travessa a l'illa de la Galera. Un any més el Club Nàutic del Port de la Selva, i en Xavier Cassorran, varen oferir-nos totes les facilitats del món per deixar els barcos, i fer ús de les instal·lacions. N'estem molt i molt agraïts i esperem mantenir aquesta bona relació molts anys!

Com dèiem, l'adrenalina va començar a fluir a la primera ratxa de tramuntaneta que va entrar per la bocana del Port. Que si ja hauríem de ser fora, que estem desaprofitant un vent preuat, ... ens empassem els entrepasns a queixalades i grana al matxo! Sables, màstils, muntar "pajarín", entaforar entrepans al flotador, suors, nervis i entrada al mar. Ja començava la travessa!!

Vàrem començar a enfilar una cenyida amb molt de bordos, amb ventet de tramuntana, resseguint la costa i a ran de roques tot seguint en Jean Jacques que era qui obria camí. I com corre el tio, semblava com si ens degués calés i ens fugís. Vàrem trencar el Cap que tanca la badia del Port de la Selva i ens disposàrem a travessar el Golfet. La costa que teníem per endavant és de les més agrestes i espectaculars del Cap de Creus, amb un rocam que els temporals de tramuntana han esculpit amb formes úniques al servei de la imaginació de cadascú. Mirar les roques i buscar-hi formes conegudes és un joc intel·lectual que la gent del país ha practicat des de temps immemorials, i una tècnica que en Dalí va universalitzar. El lleó del golfet, el drac de Portaló... per fi vèiem l'illa de la Galera, on el dia abans no havíem pogut arribar.

El vent de nord anava ronsejant i altra cop apareixia la incògnita de si entraria el sud previst. I anant fent xip xap. I el rellotge que mai para...

Ens vàrem reagrupar  i just arribant a la punta del Cap de Creus, abans de passar s'Encalladora pel freu, o sa Claveguera com també s'anomena, el sud va saltar amb força per sobre dels penyals. Quina alegria!  I vinga a fer bordos per travessar el canal del freu amb el vent de cares, i ple de llanxes i altres embarcacions que es passegen pel mar com qui ho fa per la Rambla... Voleu dir que no és massa fàcil treure's el títol de patró?

Trencar el Cap de Creus és una experiència que per més vegades que ho facis sempre et captiva. I ja érem a la mar d'avall. Aquí la costa és més baixa i la vista ja abasta l'Illa Messina i al fons les muntanes del Pení i la Muntanya Negra. Sembla ben bé que el mar faci baixada un cop superes el Cap de Creus.

Però el sud venia amb ganes de fer-nos treballar. Afluixava i s'estirava, feia tirabuixons, ratxejava per terra i per mar, et venia a veure i s'anava... vaja, un vent torracollons que no entrava en les previsions.

I així anar fent camí, fins que a l'alçada de Cadaqués trobàrem els vint nusos previstos amb una mar de fons ben alterada. I començava el ball! Al davant de l'estampa formidable del poble Cadaqués, presidida pel roc des Cucurucú ens vàrem tornar a reagrupar. En Joan però estava més avançat que la resta del grup, mar a dins. I de sobte altre cop l'espant. Vàrem parar enmig de la ventada confiats que ja era inapel·lable, a fi de travessar-la plegats per més seguretat, quan tot d'una es tornà a retirar el vent deixant només el temporal de mar amb onades que et feien difícil avançar. Un ratlla mar a dins marcava com el tall d'un ganivet on era el vent. I en Joan a dins de la ventada que venia a trobar-nos. Quina impotència veure al teu davant el preciat vent i tu feines a no anar endarrere... Fins que entràrem dins l'oratge i proa al Cap Norfeu. Aquest tram fou segurament el més espectacular de la jornada. Vent a manta, ones de dos metres, i aquella navegació tensa de supervivència. És un mixt entre patiment i gaudi difícil d'explicar. Enmig d'un mar d'escuma blanca el cap el teníem pensat en arribar al Gat del Cap Norfeu, un illot de la punta que pels rosincs és la fita d'entrada a casa nostra. I mirant tota l'estona el reste de la flota. Un, dos, tres, ... i fins a vuit que érem. Contant-els per confirmar que tothom seguia. I així va ser. Cap problema, tothom va demostrar ofici i el material no va fer cap mala passada. De moment.

Reagrupament passat el Cap Norfeu i sensació d'haver aconseguit un any més travessar el Cap de Creus, una travessa mítica on tants i tants mariners s'han graduat.

Però la Lucie estava cansada, i en Joan i en Jean Jacques havien anat navegant amb ella una mica més ressagats que la resta. Estrany doncs tots hem navegat tot l'estiu i cinc hores de navegació sol ser habitual.

A l'alçada de Falconera ho vàrem entendre. Quan tot feia franca baixada, i la navegació era de marxa triomfal cap a Roses baixant onades amb un través que era un regal dels Déus, girem la mirada i altra cop la Lucie i en Joan s'havien aturat. És un tòpic dir "no diguis blat fins que no és al sac i ben lligat", però altra cop la saviesa popular. La Lucie tenia el làser ple d'aigua! El "pilotava" en Joan i ara enteníem el cansament de la Lucie. No sé si heu navegat algun dia sense el tap de popa, però us ben asseguro que una hora és com si en fossis dues. Cada cop el làser més lent i amb menys vent. Vàrem decidir trucar a "La Bèstia", l'Isidre Puigdevall, que "espatxorrat" en el sofà de casa seva no es pensava formar part d'aquesta travessa que ara us en fem la crònica.  Ja el veieu calçant-se i vinga cap al GEN a buscar la zòdiac i gas a fondo cap a l'Almadrava. Jo vaig dir-li que aniria cap al GEN per si arribava abans que ell també agafar la zòdiac. No va ser així i aviat vaig crear-me l'Isidre a bord de la flamant zòdiac vermella del GEN a punt pel rescat. No va caldre doncs en Katman havia iniciat un "procediment negociador" (plis, hel as to brind this ficking bot cap a la bitx!). Eren uns alemanys proveïts de zòdiac que amablement ajudaren a remolcar el làser de la Lucie fins a la platja de l'Almadrava i evitar el definitiu naufragi.

La marxa triomfal d'arribada es va convertir en una arribada esglaonada dels làsers, tots amb cares de cansament, cremats pel sol, però amb la satisfacció d'una història de mar més per anar explicant en les xerrameques que fem al bar l'Ona, entre mitjana i mitjana.

I ben aviat ens tornarem a trobar enmig del nostre mar.

Cronica de la travessa 2009 ...